Si ens parem a pensar al llarg del dia i al llarg de tot un any, ens podem adonar de la quantitat de bones pràctiques que es realitzen. Cadascuna d’aquestes pràctiques van canviant a mida que els nens les van integren i a mida que els nens prenen la vertadera consciència del motiu per el qual es fa. A mode de rutina i ritual els nens van interioritzant la importància que comporta el fer-lo adequadament per poder ser més autònoms i poder ser ells mateixos els protagonistes dels seus popis actes.
Una bona pràctica que jo mateixa he pogut observar a l’escolta, ha estat la vertadera autonomia que han anat adquirint els nens a l’hora de buidar els restes de menjar a la paperera i col·locar els estris i el plat al carro adequadament i tornar a surers. La primera i segona setmana, els nens s’aixecaven sense motiu fins al carro, amb el plat ple o amb el plat del company, no sabien molt bé quin era el fi de començar a realitzar aquesta rutina.
Una vegada els nens veien que quan ells duien el plat i els estris al seu lloc i s’asseien al seu lloc i de seguida l’educadora o la cuinera li portava el següent plat, llavors els nens poc a poc anaven adquirint aquesta pràctica i trobant-li el seu sentit.
És per parar-se una bona estona a observar-los i vorer com per ells mateixos tenen realitzen bones pràctiques sense la intervenció de cap adult.
En Martí es dirigia al carret per posar el plat al seu lloc, portava un poquet de caldo de la sopa, de sobte na Laura va passar i sense voler li va donar un petit espant al Martí, la reacció va ser la següent; el plat va caure al terra, i na Laura va deixar el seu plat al terra a la vora del plat d’en Martí, ella es va dirigir al carret on hi havia una tovalloleta mulla i li va donar al nen. mentre ells feia net el terra, ella ja havia agafat els dos plats del terra i els havia dut al carret. Tot això va ocórrer en tres minuts, però mentre jo observava me’n adonava de lo autònoms que son i la gran cooperació que mostren entre ells. Es increïble com quasi sense paraules, tan sols amb gestes i actuar s’entenen perfectament adoptant cadascun un rol.
Aquesta es una bona pràctica, fomenta molta autonomia als nens i fa que ells mateixos es sentin realitzats en les tasques del menjador, col·laborant conjuntament i al mateix temps donant i respectant el ritme i el temps que cada nen precisi.
Personalment, estic bocabadada amb la situació tan magnífica que has descrit, Ana. Estic totalment d’acord amb tu i crec que estem davant d’una molt bona pràctica de centre. Penso que és molt important que des d’edats primerenques anem inculcant als nostres infants la importància dels hàbits i rutines com la que has descrit en el menjador. D’aquesta manera, no només es fan més autònoms, sinó que aprenen les pautes necessàries per conviure en comunitat, cadascun dintre del seu rol.
ResponderEliminarJustament, la pràctica que jo he descrit al meu bloc, fa referència al foment a l’autonomia per part de la meva tutora d’aula envers els seus alumnes. Així doncs, ambdues pràctiques guarden una gran relació, ja que de fet dins la meva podem trobar diverses situacions entre les quals hi podem observar el moment del menjador, com el que tu has descrit.
És genial poder veure els grans avanços que han fet els infants des del començament del curs; especialment a la meva escoleta de pràctiques que els infants venien de nou, he pogut apreciar grans canvis. El moment del menjador és un espai ple de nous aprenentatges que cada dia van adquirint els infants; menjar tot sol, utilitzar adequadament els estris, recollir el plat i el got, beure sense tirar l’aigua, fer neta la taula, entre d’altres. Totes aquestes petites accions, suposen per l’infant l’adquisició de nous aprenentatges i habilitats que l’ajudaran en la seva vida i que nosaltres podem sentir-nos orgulloses d’haver-hi format part.
Una salutació,
Nieves Tobaruela.